Perderse...

A veces necesitamos perdernos para saber a quién echamos de menos. A veces necesitamos huir para averiguar cuántos se preocupan por encontrarnos. A veces necesitamos salir corriendo para ver quién esta dispuesto a seguirnos.

Y aquí un text en català que m'encanta!

Perquè de vegades no és tot blanc o tot negre, no és tot bo o dolent, simplement és. Perquè hi ha dies que et despertes amb ganes de menjar-te el món, però al cap de dos minuts penses que no ets res. També és cert que ningú m’ha assegurat que la vida fos fàcil, ni molt menys, però tampoc m’han dit que fos difícil, que sempre has d’escollir entre dos camins, perquè no es pot tenir tot. Però, i si escullo el camí equivocat? Aquell negre, on cada cop es va estretint més i acabes endinsada en un túnel o no hi ha llum. Sí, ja ho se, quan es veu de fora tots actuaríem de la forma correcta moralment, però des de dintre ja és complica tot. Prendre aquelles decisions tant difícils, aquelles que deia que eren coses de grans i que mai em tocaria afrontar-m’hi, doncs no, ja m’hi ha tocat. Que has de ser valent i dir la veritat, algo que sempre ha d’estar per davant, quina mania té la gent, que si la veritat que si fer el correcte... bla bla bla! Jo el que vull és viure a la meva forma. Vull ser lliure. Vull sentir aquella olor a cafè quan hem desperto, veure una trucada al mòbil d’aquella persona tant important, ballar com si ningú em mirés, vull abraçar i ser abraçat. Enganxar-me a un llibre, passejar per la platja descalça. Vull notar l’escalfor del Sol d’estiu. Escoltar un: bon dia princesa, riure fins que em faci mal la panxa i ja no pugui més. Un petó al coll, una dutxa calenta quan fa fred. Vull estimar, i ser estimat.